viernes, 9 de febrero de 2018

El meu primer partit al Camp Nou

El 5 de novembre de 1980, el FC Köln es va enfrontar a la Copa de la UEFA amb el FC Barcelona. Després de que el partit d'anada jugat a Colònia el 22 d’octubre del 1980 el Barça va guanyar 0-1, gairebé ningú a Colònia tenia grans esperances de guanyar al Camp Nou. El conjunt alemany va jugar a Barcelona la nit del 5 de novembre del 1980. Es el primer partit que vaig veure jugar al Barça, era la primera vegada que trepitjava el Camp Nou, i m'hi va acompanyar el meu pare. Jo tenia dotze anys, a punt de fer els tretze. Recordo que hi havia poc públic a l’estadi. Els alemanys van guanyar 0-4. El resultat va ser decebedor, però per mi va ser una nit màgica que no oblidaré mai. L'olor de la gespa, el seu color verd intens sota els potents focus del Camp Nou, la cridòria de la gent, veure els jugadors tan a prop... Vam seure a la primer graderia del lateral, crec que els seients eren bancs de fusta allargats, de color verd, i amb la pintura una mica desgastada. Han passat més de 37 anys des d'aquella nit, però la recordo com si fos ahir.  



Aquesta és la fitxa del partit:

Estadi del FC Barcelona. Mitja entrada escassa. Terreny de joc tou per la pluja caiguda durant el dia. Incidents a partir del tercer gol alemany.

Gols: Strack, desde fora de l’àrea (0—1, 41’); Littbarski, de cap a centre d’Engels. (0—2, 46’); Engels, a pasada de Woodcock. (0—3, 64’); Muller, a pasada de Littbarski (0—4, 72’).

Àrbitre Partridge (Anglaterra). Bé. Targetes grogues a Manolo, Engels, Bonhof i Alexanco.

FC BARCELONA: Artola; Ramos, Mígueli (Martínez, 41’), Alexanco, Manolo; Sánchez (Zuviría 13’), Canito, Asensi; Simonsen, Ouini y Ramírez.

FC COLONIA: Schumacher; Prestin (Littbarski, 41’), Cullmann, Strack, Konopka; Bonhof, Botteron, WilImer; Engels, Dieter ‘Muller y Woodcock

Segon partit al Camp Nou

Unes setmanes després, el 16 de desembre, vaig tornar al Camp Nou amb el meu pare. També va venir el meu germà petit i un amic meu del col·legi. Era un partit amistós entre el Barça i un conjunt d’estrelles mundials anomenat Humane Stars per recollir fons per a Unicef. Diuen les cròniques que es van recollir prop de 40 milions de pessetes - uns 240.000 euros-, que per l’època no estava gens malament. El Barça va vèncer per tres gols a dos. Simonsen i Schuster - que feia poques setmanes que havia fitxat pel Barça procedent precisament del F.C. Köln, tot i que no havia jugat l’eliminatòria- van marcar primer. Hugo Sánchez va reduir distàncies; Martínez va establir el 3-1 i, finalment, Bonhoff va deixar el marcador en el 3-2 definitiu. 

Imagen relacionada

Recordo que el col·legiat Miguel Pérez va tenir una actuació lamentable. Va anular tres o quatre gols entre tots dos equips i va expulsar Cruyff. Aquest, després de l'anul·lació del segon gol al seu equip primer va protestar i després li va dir que estava boig. Cruyff tenia aleshores 33 anys i militava en els Washington Diplomats de la feble lliga dels EUA després d'un fugaç pas per Los Angeles Asteques. Tornava a casa per jugar un partit benèfic organitzat per Unicef ​​amb estrelles internacionals de l'època contra el Barça que ja entrenava Helenio Herrera després de substituir Kubala feia poques setmanes. El que havia de ser una jornada festiva i feliç, va acabar malament. Quan Cruyff va ser expulsat les 100.000 persones que vam omplir l'estadi blaugrana vam quedar parats. Però, al igual que uns dies abans, per mi va ser una altra nit màgica. Hi va haver una mica d'enrenou, diuen les cròniques que molta gent es va colar sense entrada. El club no esperava que vingués tanta gent i només va convocar a la meitat de la plantilla de taquilles. Diuen que va ser la vegada que el Camp Nou va ser més ple de gent, abans de l'ampliació del 1982. Però ningú sap quàntes persones erem a dins exactament. Recordo que feia fred i hi havia molta gent per tot arreu, com un formigueig incessant. 

Pel Barça van jugar: Artola, Ramos (Albadalejo), Migueli, Olmo, Sanchez (Estella), Alexanco, Simonsen (Rexach), Schuster, Quini (Carrasco), Zuviria (Martinez), Esteban (Landaburu).

I pels Humane Stars: Pantelic (Arkonada), Broos, Gordillo (Vojacek), Bonhof, Pezzey (Isa), Cruyff, Rummenigge (Kanamoto), H. Muller (Halhilboczic), Chinaglia (Cha Bun Kun), Platini (Hugo Sanchez), Blokhin.





jueves, 8 de febrero de 2018

Els barcelonins filmats un matí d’abril del 1909

Aquesta pel·lícula de set minuts va ser realitzada per Ricard Baños i mostra un passeig en tramvia des del qual s’observen les reaccions de passejants i ciclistes quan passen davant la càmera. Tot i que a l’inici de la pel·lícula apareix com a data de filmació l’any 1908, la data exacta de la gravació va ser el 25 d’Abril de de 1909. El director i la càmera van començar el recorregut a les onze del matí dins una vagoneta enganxada davant un tramvia sense passatgers. El recorregut va des del passeig de Gràcia fins al carrer de Craywinckel, passant pel carrer Gran de Gràcia -aleshores carrer de Salmerón-, Lesseps i l'avinguda de la República Argentina. La parada a Vallcarca és una delícia. Aquesta pel·lícula va ser rodada per encàrrec al director Ricard Baños per a ser emesa al cinema Metropolitan Cinemaway.


miércoles, 7 de febrero de 2018

El gran secret de L’Últim Sopar

El quadre “El Sopar” o “L’Últim Sopar” és una famosa pintura mural realitzada a finals del segle XV -es va acabar del tot el 1498- per Leonardo da Vinci al refectori del convent de Santa Maria delle Grazie de Milà. Està pintada sobre una paret. La pintura representa l’escena de L’Últim Sopar, en els darrers dies de la vida de Jesús i tal com està narrada en l’Evangeli segons sant Joan. S’hi mostra el moment en que Jesús anuncia que un dels dotze apòstols el trairà.



Segons una informació publicada per “Catalunya diari” i signada per la redacció l’ú d’agost del 2016, l'estudiós italià Mario Taddei, que aleshores portava quinze anys analitzant les obres de Leonardo da Vinci, va fer públic allò que ell interpreta sobre l'obra “L'Últim sopar”. Per Taddei, l'artista buscava evidenciar que Jesucrist i els seus apòstols eren persones comunes i mortals, de manera que, per aquest motiu, mai no els pintava una aureola. Taddei insinuava que el pintor volia demostrar que els personatges religiosos són persones mortals, normals i corrents. També va apuntar a un dels deixebles de Jesús, el que queda a l'esquerra de Crist, mirant el quadre. Per Taddei, es tracta de Maria Magdalena i no pas de l'apòstol Joan. Diversos experts asseguren, contradient Taddei, que sí que es tracta de l'apòstol Joan, de qui la tradició diu que era efeminat.

El cert del tot és que aquesta obra està plena de missatges xifrats i de revelacions. Però tornem a Maria Magdalena. Un dissenyador gràfic de la Universitat de Notheastern, Terrence Masson, utilitza de fa anys una tecnologia informàtica per buscar els missatges ocults de les obres de Leonardo. I suggereix que la imatge real podria ser aquesta: Maria Magdalena recolzada sobre Jesús.


És a dir, si ajuntem una obra original i el mateix, però invertit, apareixen imatges fora de l’abast de l’ull humà a simple vista. Da Vinci va voler assenyalar alguna cosa als observadors del quadre, però ho va fer de manera que l’Església no se li tirés a sobre per haver contradit la versió “oficial”. Joan, que se suposa que és el predilecte de Jesús i que, segons els escrits, va ser la persona que es va recolzar en el seu pit durant el sopar, es veu a simple vista com s’aparta de la figura de Jesús. A més, si ens fixem bé en la figura de Joan, ens adonem que en realitat és una dona. En definitiva, Leonardo ens vol dir que Jesús i Maria Magdalena estaven junts en el sopar i que, a més, van seure un al costat de l’altre. Els qui heu vist la pel·lícula “El codi Da Vinci” recordareu l’escena en que el professor amic de Robert Langdon li ensenya a ell i a la seva companya aquesta coincidència.

viernes, 12 de enero de 2018

Jaussely i Barcelona

Pot ser un arquitecte francès que va viure a cavall dels segles XIX i XX el pare de l’urbanisme de la Barcelona de finals del XX? Sí. Us ho explico. Léon Jaussely (publico sota el text una foto del retrat que li va fer el Ramon Casas) va néixer a Tolosa de Llenguadoc  el 1875 i va morir a Givry el 1933. Va ser arquitecte i urbanista. Va estudiar a l'École des Beaux-Arts de Toulouse, i va continuar els seus estudis a París al taller Daumet Esquié. Al llarg de la seva carrera va rebre els més alts premis.

El 1905 l'Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs internacional per al nou projecte d'eixample de la ciutat, que havia de connectar la part de l'eixample dissenyat al Pla Cerdà -el pare de la Barcelona de finals del segle XIX- amb els nous municipis agregats a partir de 1896. I qui va guanyar el concurs? Efectivament, el Sr. Jaussely.

El denominat Pla Jausely (el podeu veure en tota la seva extensió sota el text) preveia tota una sèrie de grans infraestructures viàries que incloïen passejos de ronda, diagonals i passejos marítims, a més de parcs, enllaços ferroviaris i àrees de serveis. El projecte va ser aprovat el 1907 després d'haver estat ajustat pels tècnics municipals. La seva implantació va anar desenvolupant-se en diferents plans parcials al llarg del segle XX. El pla es va realitzar només en part, però ha inspirat malgrat tot l'urbanisme barceloní des de llavors. Només cal veure un plànol del seu pla d’enllaços i comprar-lo amb un mapa de l’actual Barcelona i les seves principals vies de comunicació.

I ara fem un salt en el temps. El Pla Jaussely va ser vigent fins al 1976 quan es va aprovar el Pla general metropolità de Barcelona, conegut generalment com a Pla general metropolità o, abreujadament com PGM-76 (el podeu veure també sota el text). Es un Pla director urbanístic referit a l’àmbit territorial que comprèn el conjunt de municipis que l'any 1976 formaven l’extinta Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona (EMMB) els quals, posteriorment s’integraren en la també extinta Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB). Els municipis que integren el territori del PGM-76 inclouen localitats tan allunyades de Barcelona com El Papiol, Montgat, Pallejà i fins i tot l'agregat de Les Botigues del terme municipal de Sitges.

El PGM-76 va ser un document innovador. I ha estat l'instrument territorial que ha guiat, amb centenars de modificacions incloses, el desenvolupament de la macroregió de la gran Barcelona en les últimes dècades. Les que van de finals del segle XX a principis del XXI. Encara és el planejament urbanístic vigent. Però, és clar, des del 1976 el país ha canviat molt. Es per aquest motiu que finals del 2013 es va iniciar el compte enrere per il·luminar l'alternativa del segle XXI al PGM-76. El mes de desembre es van reunir a Cornellà un centenar d'experts convocats per l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) per celebrar la primera i multitudinària sessió de treball. L'objectiu de l'AMB era que l'avanç del nou pla director urbanístic (PDU) estigués enllestit l’any 2015.

Segons la web de AMB, el nou pla està actualment en fase de redacció. Com serà la Barcelona de finals del XXI? Quantes modificacions es faran al nou pla que ara es redacta? Només amb el pas del temps es podrà respondre aquesta pregunta













lunes, 8 de enero de 2018

Joan Vinyoli, la mesura d'un home

El poeta Joan Vinyoli Pladevall va néixer a Barcelona el 3 de juliol del 1914. Va estudiar a l'escola dels jesuïtes del carrer de Casp. De nen va estiuejar a la població de Santa Coloma de Farners, el paisatge de la qual va evocar en els primers poemes. Als setze anys va entrar a treballar en una editorial, empresa on va estar empleat fins a la seva jubilació, l'any 1979. Joan Vinyoli confessava que el va incitar a escriure una frase de Rainer M. Rilke: "La poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències". Va morir a Barcelona el 30 de novembre de 1984. L'any 2014 es va celebrar l'any Vinyoli amb motiu del centenari del seu naixement. Un dels seus poemes més coneguts és "La mesura d'un home".

LA MESURA D'UN HOME

Ben sospesat, els dies
de joventut valen molt
per no donar-los un alt preu.
Si foren rics de foc i d'acció i disponibles
a tot
-una nit estelada
no la desdenyis, no val menys que els erms
transitats per la mort.
Si fores
fracàs, anhel i solitud i reserva
de la guspira que encén boscos
i no sols
projecte avar de guanys
d'hipòcrita domini,
sobretot si fores
pur en el pur, diré que vas donar
la mesura d'un home.



martes, 5 de diciembre de 2017

DOLÇA MAR


Dolça mar que acarona
fuig i torna lentament
mil anys en una estona
el temps clavat eternament

Tot ho vol
Tot ho envolta
esperant l'horitzó llunyà
un suspir i algú que escolta


Les paraules del savi grec
les naus normandes
aigua i vent
sal i sorra
 
 
 

 

Monteverdi a Gràcia

Fa uns dies vaig anar a un concert de Monteverdi a l'església de Sant Joan de Gràcia. Em va captivar molt la seva música i per mi va ser un gran descobriment ja que, tot i que n'havia sentit a parlar, mai no havia escoltat un concert amb peces seves. Va ser una autèntica delícia. Claudio Giovanni Antonio Montverdi va néixer a Cremona, a la Llombardia, el 15 de maig de 1567 i va morir el 29 de novembre de 1643. Va ser un gran compositor i mestre de capella. L'obra de Monteverdi assenyala el pas de la música del Renaixement a la música barroca. Al llarg de la seva vida va produir obres que poden ser classificades en alguna de les dues categories i va ser un dels principals innovadors que van portar al canvi d'estil. Una de les obres principals de Monteverdi és els "Vespro della Beata Vergine" ("Vespres de la beata Verge"), del 1610. És un dels seus treballs sacres més coneguts i és, encara avui, un dels grans exemples de música religiosa. A l'alçada d'obres com "El Messies" de Handel o la "Passió segons sant Mateu" de Bach.