La mort en la novel·la

Des de temps immemorials la mort ha creat una certa fascinació en els escriptors i, en especial, en els autors de novel·les. El tema constitueix un dels tòpics més freqüents en la història de la literatura des de l’època dels clàssics grecs. En aquest programa de Més enllà de la vida d'aquesta setmana tracem de la mort en la novel·la amb dos convidats molt especials, els escriptors Màrius Serra i Matthew Tree. El Màrius Serra acaba de publicar “L’Arca de Babel” (ed. Estrella Polar) i l’últim llibre del Matthew Tree és “Com explicar aquest país als estrangers” (ed. Columna). També parlem amb el Paco Camarasa, que és el propietari de la llibreria Negra y Criminal, especialitzada en novel·la negra. El programa té vocació 2.0, així que el podeu seguir també a través del Facebook i del Twitter.

A l’edat mitjana, ens els segles XIV i XV, la mort es presenta com un personatge terrorífic, com ara un esquelet amb una dalla. D’aquella època encara es manté a Catalunya la representació de la Dansa de la Mort de Verges. De finals de l’època medieval és la “La Divina Comèdia” de Dante, que es pot considerar com un gran tractat sobre la mort. També Shakespeare va tocar el tema amb quotidianitat a “Hamlet”. Durant el Renaixement es torna a la idea pagana de vèncer la mort i pels romàntics la mort és contemplada com un alliberament. Ja en l’època moderna, a causa de la crueltat de les guerres i de l’auge de l’agnosticisme, s’arriba a considerar la mort com l’eix entorn del qual gira cadascun dels homes i torna a imposar-se en moltes ments la idea clàssica i tràgica que l’home és només un ésser per a la mort. En el cas de la literatura catalana, és el cas de Salvador Espriu. Al llarg del temps, han tractat el tema d ela mort des de l’autor de “Tirant lo Blanc” fins autors més recents com Joan Maragall, Mercè Rodoreda o Miquel Martí i Pol, entre d’altres.